FÈLIX MESTRES I BORRELL. EL MESTRE DELS MESTRES

El camí de l’art és el mateix camí que hi ha per arribar a la Veritat.
La visió de conjunt de l’artista és una filla legítima del sentiment.
El vertader model de l’artista està amagat en el seu pensament.
En Art, te molt més valor un gram d’emoció que una tona d’exactitud.

No tinc el do dels Evangelistes, que parlaven amb tota classe de detalls d’un personatge que mai van conèixer, havent passat generacions. Jo vaig coincidir quatre anys de vida amb l’avi i crec recordar quelcom. Almenys opinions tan properes com les de l’àvia (esposa), que explicava, a partir d’una foto on apareixia l’avi amb mi en braços, la il·lusió que va sentir al tenir un nét.
Vaig ser el primer baró de la tercera generació, ja que no va arribar a conèixer els fills de la seva estimada filla Genoveva (la meva tieta i padrina, casada amb l’Andreu Batllori). L’avi era una persona molt familiar, i havia pintat i dibuixat tota la família: mare i pare, germans, filla, fills, nora (la meva mare), i les meves germanes, la meva dida i jo mateix, tenim l’honor d’aparèixer en una pintura “Berenar a la carretera”.
Fèlix Mestres, va ser professor catedràtic de l’escola de Llotja, i els vuit mesos que duraven els cursos, els passava a la seva residència de Barcelona, situada en la cruïlla del carrer Diputació i Pau Clarís. Va arribar a ser director fins la seva mort, amb 61 anys. Tenia a més, un taller a la cruïlla dels carrers Consell de Cent amb Passeig de Gracia. Era un àtic, amb molta llum, sense ascensor. M’havien explicat, rient, que els dos últims pisos l’ajudaven empenyent pel darrere, tot dissimulant si es creuaven amb veïns.
Els quatre mesos en què no hi havia cursos, els d’estiueig, els passava a Sant Feliu de Codines, acompanyat dels seus germans i la resta de la família a una gran casa, can Sunyé, al carrer La Sagrera. Aquesta es situava just al costat de l’Església amb la que compartia per la banda del darrera uns grans jardins. Es coneix que el rector de la parròquia hi cultivava uns excel·lents préssecs i a casa mai en faltaven, atesa la bona relació i creences de la família. Tant era així que la família va donar un quadre pel baptisteri parroquial titulat “El Baptisme de Jesús” . Pintura que es va salvar de la guerra quasi de miracle ja que el temple va patir un incendi i després l’enderroc.
També a Sant Feliu de Codines, hi restava els mesos d’estiu un altre dels germans, el Martí, que era el notari de Figueres. Tot aquest nucli familiar esdevenia un vertader centre cultural, artístic i polític. Tant és així, que recordo haver sentit que en aquesta casa, hi havien concorregut personalitats com Francesc Cambó i Prat de la Riba. Essent un de Barcelona i l’altre de Castellterçol, es reunien a mig camí, a casa de l’amic comú Fèlix Mestres.
Can Sunyé, fou una antiga i luxosa masia que l’avi va restaurar i revestir amb tota classe de portes adovellades i finestrals gòtics, una gran volta de canó a la sala billar decorada amb frescos, piquetes recobertes de rajoles del segle XVII, una escala de fusta tallada, una àmplia llar de foc amb bancs, taules i cadires antigues. Ornamentalment també destacava tot un conjunt de rajoles que representaven els oficis i d’altres tenien motius vegetals i zoomorfs. Es pot dir que tota la casa era un museu, del que no era exempt el mobiliari. Hi havia peces des del segle XIV fins a les més modernes del segle XIX.
Fèlix Mestres tenia una visió  altament artística i es movia per un sentit de llegar i de preservar el patrimoni. Així mateix, expliquen que si en una casa de pagès o a les golfes de qualsevol altra, hi havia alguna peça interessant de la qual els seus propietaris se’n volguessin despendre, ell els ofertava comprar-les valorant el seu preu d’una manera generosa.
Amb la mort de l’avi, es va deixar per fer un extens llistat d’encàrrecs de retrats, cotitzant ja aleshores el doble que els seus contemporanis. La seva professionalitat de pintar molts quadres religiosos per encàrrec, no s’oposava amb el de fer nus que no es venien ni tampoc s’exposaven.
Ja passades la guerra i noves generacions, cada vegada resten més lluny els deguts reconeixements a l’art veritable i als seus autors. Actualment es paguen les firmes acreditades pel màrqueting i l’especulació, cotitzant-se més per exemple una litografia firmada que el quadre d’un gran artista. Inclòs a nivell de llibres d’art, avui dia no se’n venen si no s’escriu sobre un artista reconegut. És un cercle viciós propi de la falta de criteri i de coneixement del veritable art. És per això, el meu reconeixement a Frederic Cabanas, bon artista i agraït alumne d’un deixeble i successor del meu avi, en Josep Barrenechea, tots ells artistes, merescuts ambaixadors d’una època, i avui immerescudament oblidats”.

Fèlix Mestres i Puig de la Bellacasa
Valldoreix, gener del 2016

Fèlix Mestres i Borrell
(Barcelona, 30 de gener del 1872 – 15 de febrer del 1933)

Fou un pintor català, membre d’una família culta i benestant, alumne de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, i amplià estudis, becat, a Madrid i París.
La seva carrera es desenvolupà preferentment a Barcelona, menys durant el període 1899-1901, quan va ser professor de l’Escola de Belles Arts de Palma. A partir del 1901 exercí el professorat a l’escola de Llotja de Barcelona, d’on, anys després, en serà el director de l’escola. També fou membre fundador del Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona.
Malgrat pertànyer a la generació postmodernista, la seva pintura és filla del realisme tradicional, molt perfecta tècnicament i tocada d’un aristocratisme elegant molt característic, que fa pensar en el “retratisme” britànic.
La seva obra es conserva en diferents col·leccions particulars i en varis museus com el Museo del Prado de Madrid, el MNAC, la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi -de la que esdevingué membre numerari el 1911-, el Museu de Montserrat o en el Museu de Terrassa on hi ha una mostra permanent de l’artista.
En Fèlix Mestres i Borrell fou alumne d’Antoni Caba Casamitjana, i de molt jove va sobresortir per les seves qualitats innates essent quasi un superdotat en les belles arts, arrivant a ser un mestre molt reconegut i valorat pels artistes contemporanis. Va tenir, al llarg de la seva docencia, molts deixebles il·lustres, com és el cas de Ramon Calsina Baró, Joan Lahosa Valimaña o Josep Barrenechea Tubilla.
Va escriure varis tractats sobre la tècnica del dibuix i la pintura, com el publicat en el 1930 per la Real Academia de Ciencias y Artes amb el títol: Sobre el valor d’una visió de conjunt en la creació artística.