Jaspi

Jaspi o els fonaments de la muralla de jaspi a Cal Gerrer de Sant Cugat. Una conversa amb Sergi Barnils
per Ramon Balasch

«La muralla era tota de jaspi,
i la ciutat, d’or brunyit com el cristall.»
(Ap 21, 18)

«A principis dels anys seixanta amb algun dels meus germans, anàvem amb la tia Matilde a veure les dues amigues de Cal Sastre Menut, que era una casa que hi havia davant de Cal Gerrer, el casal tan meravellosament rehabilitat, el museu on ara es fa l’exposició. Les de Cal Sastre Menut semblaven sortides de La casa de Bernarda Alba. La Tereseta, la gran, era la vídua del sastre, un home molt baixet i d’aquí el nom. I l’Assumpció era la germana soltera. Em sembla que devien venir d’una família amb una certa noblesa perquè anaven sempre amb la mirada ben alta i parlaven d’una manera que sabies que aquelles dones s’havien educat en bons col·legis. Quan el Sastre Menut es va morir les germanes van convertir l’espai de la sastreria en botiga de joguines. I nosaltres quan hi anàvem quedàvem encantats amb els cavalls de cartró i el ninotet fumador i els cotxes de llauna i tots aquells joguets de l’època. I a través dels vidres de Cal Sastre Menut contemplàvem Cal Peret Gerrer, que és com se li deia. I, mirant a dalt, vèiem tota aquella balconada de la sala principal del pis del Cònsol, perquè hi havia viscut un cònsol anys enrere.»

«I és emotiu pensar en aquells moments, quan devíem tenir set o vuit anyets –al principi de quan tens ús de raó–, i en els records del que havies vist a través dels vidres de Cal Sastre Menut. I ara retrobes els amics Frederic i Núria que t’hi conviden a fer una exposició a la mateixa sala entrevista després de tants i tants anys. Qui m’ho havia de dir! Estic content i emocionat. Això podria ser merament anecdòtic. Però, com que jo no crec en la casualitat sinó en la causalitat, doncs vet aquí que ara hi veig d’alguna manera la providència que m’estava dient: –Mira bé aquesta sala, d’aquí gairebé seixanta anys hi exposaràs els teus treballs pictòrics.»

I així és. A tocar del monestir de Sant Cugat, a tocar dels «fonaments de la muralla de la ciutat», la ciutat celeste se’ns acosta ancorada sobre els fonaments més prodigiosos de l’existència, dotze pedres precioses de tota mena: «la primera era jaspi.» I Sergi Barnils ho fa després d’un llarg viatge per les ciutats del món, un recorregut que va des del Cicle dels jardins oblidats del monestir (1996) fins avui, mentre ha anat confegint, amb L’alfabet de la meva vida, amb la cal·ligrafia dels llamps del color i de l’ombra, els grafitis del tercer mil·lenni, que bateguen amb les esperances del «formiguer» metropolità de les grans ciutats, en un afany de donar-nos un tast del jaspi color de mel i totes les tonalitats rogenques, verdoses, blavoses que habiten la pedra de la fe.

SERGI BARNILS (Bata, Guinea Equatorial, 1954)

Resideix a Barcelona i té l’estudi a Sant Cugat del Vallès, on es va donar a conèixer el 1992 amb XV de XX, de Canals Galeria d’Art i amb el Centre d’Art s’Estació Sineu, Mallorca, amb Klaus Drobig que el va portar a Berlín i Hamburg. El 1994 va exposar a la Galeria Lourdes Jáuregui, de Saragossa, que el va posar en contacte el 1995 amb la Galeria Marcorossi de Milà.

Des d’aleshores, amb Marco Rossi, exposa per tot Itàlia, Alemanya, Àustria, Suïssa, Holanda i Bèlgica, entre d’altres. Un itinerari que el porta de ciutat en ciutat: de Torí a Amsterdam, de Zuric a Viena, de Ginebra a Carrara, de Bolonya a Madrid. I, encara, els museus: a la Galeria Nacional de Praga, al Museu de Pintura i Escultura d’Istanbul i al Museum Rohnerhaus de Wolfurt (Àustria), entre d’altres.