La vista renuncia

En els seus inicis la fotografia es va considerar el mitjà per excel·lència per a documentar l’arquitectura, ja que es percebia no com un art sinó com un procés impersonal de còpia de la naturalesa. La fotografia, com a empremta, manté un vincle inicial amb el seu referent material, encara que això no impliqui de forma automàtica la semblança entre l’objecte fotografiat i la seva fotografia —l’angle de la presa, la il·luminació, entre altres factors, determinen aquesta semblança i, per tant, la recepció per part de l’espectador—. Però, a més, la semblança en fotografia ens remet a un objecte per la seva similitud amb ell, existeixi realment aquest objecte o no. “Arquigrafies” juga precisament amb aquests conceptes de representació de la realitat a través del mitjà fotogràfic, en confrontar l’espectador amb unes imatges fotogràfiques i amb el procés seguit per a la seva obtenció.

Com sorgides de la boira, en una atmosfera crepuscular, apareixen unes formes arquitectòniques, de contorns borrosos, que ens remeten a aquelles estructures industrials fotografiades de forma sistemàtica per Bernd i Hilla Becher des de final de la dècada de 1950. Mentre que en el treball dels Becher la intenció era produir una perfecta sèrie de formes i siluetes diferents, aplicant un mètode tipològic equiparable a l’enfocament enciclopèdic utilitzat en botànica o zoologia, respectant unes mateixes condicions de presa, mida i enquadrament, a “Arquigrafies” aquest caràcter, aparentment objectiu i científic, desapareix per deixar pas a l’evocació. Aquí no hi ha descripció detallada de la realitat, sinó evocació d’unes arquitectures que, alhora, ens remeten —a manera d’homenatge— a unes imatges que ocupen un lloc substancial en la producció artística contemporània. El fred enfocament documental és substituït pel recurs del clarobscur, la màgia de les formes sorgint de la penombra.

Cristina Zelich

JORDI GUILLUMET

Des dels anys ‘80 ha combinat la docència, la recerca en procediments fotogràfics antics i contemporanis, i la producció artística personal. Els seus treballs han estat exposats a: Galerie du Chateau d’Eau, Toulouse. Col.lecció Cualladó. IVAM, València. Musa/Museu. Palau de la Virreina. Barcelona. Photographie espagnole. Musée Cantini. Marseille, Sevilla. Galerie Imaginaire. Centre Mercier. Mois de la Photo Montreal. Porta d’aigua. Museo Arte Contemporáneo. Bilbao, Estampes Apòcrifes. Metrònom, Barcelona. Photomontage in Spain 1920-1987. Gal. Lieberman & Saul, New York i Photographers Gallery, London, entre d’altres. Fotografies en nombroses col.leccions públiques i privades.

MÒNICA ROSELLÓ
Treballa com a fotògrafa freelance en els camps de publicitat i arquitectura, i el desenvolupament de projectes personals.

Ha impartit nombrosos tallers, residències i formacions, col·labora amb l’Associació A BAO A QU per la docència de la imatge.

En el terreny de la fotografia personal participa en diversos projectes: Stalking Detroit (Ed Actar, 2001), Saharauis, solo el desierto (Ed. Asociación Rivas-Sahel, Madrid, 2004), Setze Barris. Mil ciutats (Ajuntament de Barcelona, 2018)

A partir de 1995, treballen conjuntament en diversos projectes. D’aquesta col.laboració destaquen: “L’armari de l’Arquitecte”, una instal.lació que parla de l’acte creatiu en arquitectura; “Objecte d’observació”, un joc visual arran del paper de l’espectador en l’espectacle; “Tabula rasa”, reflexió sobre els mecanismes de construcció dels records; “Reading Between Streets”, la importància de l’ús de l’espai públic com a clau per a la comunicació, i “Doble exposició”, el viatge com a mitjà de supervivència.