MAS-MEL, UN TROS DE CEL

Miquel Cabanas-Alibau, pintor de professió i poeta del sentiment, tal com ell es definia, va viure des dels sis anys a Sant Cugat del Vallès, on va desenvolupar les seves vocacions artístiques. Juntament amb la seva dona Adelina Castells Fàbregas, van comprar una casa d’estiueig a prop del mar de Tarragona que va ser com la segona residència i on el Miquel va fer part de la seva obra com a pintor i poeta que fou.
El Miquel i l’Adelina, amants dels garrofers i de les platges planeres de Tarragona, van comprar un petit terreny a Cubelles a vora del mar, amb la finalitat de construir-hi una casa per poder passar els estius.
Tres anys després, el Miquel, el març del 1970, pateix una embòlia cerebral que els fa tirar enrera en la idea d’edificar, però troben a prop d’allà, entre Calafell i Segur de Calafell, en una urbanització recent estrenada amb el nom de “Mas-Mel”, una casa que s’ajusta a les seves necessitats, i la compren. La casa, per estrenar, a l’estil eivissenc, d’una sola planta i amb vistes al mar, és envoltada per un petit terreny, on hi veuen amb il·lusió la possibilitat de dissenyar el seu jardí i donar cabuda a plantes i arbres del seu gust, essent també el lloc ideal per la recuperació de la malaltia del Miquel, tot gaudint de la pau i de la tranquil·litat que aquell lloc els dóna.

La nova casa, situada entre el mar i la muntanya fa les delícies de tots dos. Per l’Adelina és poder fugir de la feina del dia a dia… I el Miquel hi troba el lloc ideal per intimar i retrobar-se artísticament, el que ell anomena: “un tros de cel“. En la poesia, retrata i descriu un cop més tot allò que l’envolta: des dels arbres fruiters que ell mateix ha plantat, fins a plantes salvatges que troba pels camins de les arrodonides muntanyes que té just a l’altre costat del mar. En la pintura, entre d’altres, s’inspira en el club nàutic de Calafell, on les embarcacions esportives són protagonistes dels seus enquadraments o en els paisatges de vegetació autòctona, on els pins i els garrofers s’agermanen per omplir el seu espai visual.
En un principi, és la Maria Rosa, la filla petita, qui els acompanya amb el cotxe i els ajuda en tot el que pot, com és fer amb pedres trobades un bonic i gros llac amb peixos. L’Adelina, però, per no haver de necessitar qui els acompanyi, aviat troba les combinacions necessàries per anar a Mas-Mel: autobús, tren i i un tros a peu fins arribar a la casa.

Mas-Mel, es converteix en un espai vital i lloc de trobada per la família Cabanas Castells. Aniversaris i d’altres esdeveniments familiars, donen cabuda i sentit a aquella casa de Segur de Calafell.

L’Adelina, degut a una malaltia terminal, mor el 17 d’octubre del 1987, i és a partir de llavors que el Miquel, i gràcies a l’ajut dels seus fills, només pot viatjar a Mas-Mel en contades ocasions. I si no en tenia prou amb la pèrdua de la seva dona, tres estius després perd la seva filla Maria Rosa en un accident de cotxe a Menorca.

El Miquel, gràcies al seu fill Frederic, en els darrers anys de la seva vida, fa estades curtes a Mas-Mel, principalment en època de vacances. Ell, delicat de salut, però amb el record viu de la seva estimada Adelina, encara és capaç de pintar-hi un munt de quadres: interiors de la casa amb les seves gossetes com a models, bodegons on la llum sembla ser el principal protagonista o platges immenses, plenes de gent i de color.

Sens dubte, Mas-Mel, va ser, tret de Sant Cugat, el lloc on el Miquel Cabanas-Alibau es va sentir inspirat i a on va fer part de la seva millor obra. Ara, dins de l’any del centenari del seu naixement, la Fundació Cabanas vol mostrar la col·lecció de pintures inèdites que configuren l’exposició: “Mas-Mel, un tros de cel“.